LES NOSTRES LLEGENDES

LLEGENDA DE LA FONT VELLA

Fa molt temps hi havia una vegada una noia jove, amable, bonica i tendra, de divuit anys, que sempre anava a la Font Vella a buscar aigua. Ella vivia a les Borges Blanques, al bell mig de la plaça de la vila i la font li quedava a un quilòmetre de casa seva. Cada dia ella anava a buscar aigua amb el seu càntir.

Un dia molt calorós d’estiu estava esgotada i va decidir descansar davall de l’ombra d’un oliver. I va dir:

-         Ho donaria tot perquè la font estigués al mig de la plaça del poble!

De sobte, va aparèixer un noi ben plantat i vestit, que li digué:

-         Què estaves pensant davall de l’oliver?

-         Pensava que ho donaria tot si la font estigués al mig del poble! – ella respongué.

-       Jo et portaré la font allà on tu vulguis, si a canvi em dones el que jo vull! – li va contestar el noi.

-         I què vols? – digué ella.

-         Vull la teva ànima!

-         Però tu qui ets? – va dir tota espantada.

-         El dimoni!!! – ell respongué.

La noia no gaire convençuda va acceptar el tracte però amb la condició que la font estigués a la plaça. El dimoni va dir-li que necessitava dues nits per poder fer-ho. I així van tancar el tracte.

L’endemà es va penedir del que havia fet i ràpidament va anar a visitar al senyor rector del poble. Li explicà el que havia passat i ell li digué:

-         Durant tot el dia has de repetir: “Sia per sempre beneït i lloat el Santíssim Sagrament de l’Altar, i la Puríssima Concepció de Maria, concebuda sens pecat original”. D’aquesta manera aconseguiràs que el dimoni desaparegui.

Ella així ho va fer. El dimoni al sentir les paraules sagrades, es va espantar i va marxar a corre cuita i finalment el tracte no es va complir. La font quedà allí on estava, ben lluny del poble.

I des d’aleshores la Font Vella continua estant situada a un quilòmetre de les Borges Blanques.

LLEGENDA DEL GOS DEL TRONXO

Hi havia una vegada a les Borges Blanques, un home pobre d’uns 60 anys que vivia al carrer La Font. Ell s’anomenava Miquel de Cal Tronxo i tenia un gos que sempre agafava la carn del cistells de les senyores, veïnes del poble. Tothom estava molest i enfadat perquè el famós gos s’escapava cada nit a donar tombs per tot el poble. L’animal tenia una cadena penjada del coll, la qual feia molt soroll quan ell corria per tots els carrers de les Borges. Cada dia al matí els habitants deien:

-      Aquesta nit he tornat a sentir el gos del Tronxo rodant pels carrers.- deien enfadats.

-      Carai! Jo també l’he sentit!!- deia un altre veí enfurismat.

A partir d’aleshores i fins l’actualitat, tothom qui viatja sovint se li diu la “dita”: “Rodes més que el gos del Tronxo”.